Els dits de l'intèrpret, de Rodolfo del Hoyo

Eduardo Moga

D

esprés d'un ja llunyà inici en la poesia en castellà -amb De miradas imprecisas (1994) i Asuntos interiores (1995)-, el polifacètic Rodolfo del Hoyo (Santa Coloma de Gramenet, 1953), dramaturg, novel·lista infantil i autor de llibres de relats, inicia ara la seva trajectòria com a poeta en català amb aquest llibre, Els dits de l'intèrpret , publicat per una jove editorial de la seva ciutat, però amb voluntat cosmopolita, L'esguard .

Els dits de l'intèrpret és una al·legoria del temps, és a dir, un relat sobre la presència fugaç de l'home sobre la terra: "La ciutat és l'home que té nom i tots els homes que fou a la conquesta del temps", diu un dels primers poemes del llibre. La presència del temps en el poemari és constant i dolorosa. L'ésser encarna en temps, i no hi ha realitat ni sentiment que defugi el seu pes fluid, la seva ubiqüitat mortal. En molts moments, aquesta evidència s'articula poèticament amb una fredor metàl·lica, i l'atmosfera que en resulta és hieràtica i espectral: "L'aigua del temps ha clos la memòria. Mà d'aram que solca paraules a l'escorça dels dies", escriu Del Hoyo en un poema de la secció "Indicis". Tanmateix, aquesta contenció de vegades glacial és imprescindible per evitar qualsevol temptació de biografisme o sentimentalitat. El poema en treu profit: el seu to s'omple d'un silenci ressonant, d'arestes enlluernadores.

Seguint velles tradicions literàries i filosòfiques, el pas del temps se simbolitza en la figura del cercle, de la roda, que gira interminablement, i que implica un etern retorn de l'ésser i de les coses. El poema "La cançó del retorn" és paradigmàtic: "La ciutat és el lloc del retorn (...) // L'esguard és retorn. / Els meus ulls són retorn. (...) El cercle es tanca un altre cop. / El cercle gira. // (...) El cercle no s'atura. / Els meus dits són el cercle. / Germinaré per omplir de mi el cercle". Per la seva banda, l'última composició del llibre, "Res no és inútil", acaba així: "Els dits de l'intèrpret obriren la veu del cercle / i el cercle omplí els éssers i les coses / amb un plany de sang / i de misteri. // I altre cop començà el cicle de la presència". Nietzsche i Borges -amb aquella inimaginable previsió seva que, amb l'espai de temps suficient, tot tornaria a succeir, exactament igual que ha succeït, un nombre infinit de vegades-, com a cimeres d'un pensament angoixat que malda per subvertir l'escàndol de la mort mitjançant algun tipus de reviviscència còsmica, subjeuen en aquesta poesia reflexiva i desesperada.

Però Rodolfo del Hoyo no només convoca el temps mitjançant símbols, sinó també amb determinats trets estilístics que tradueixen, en paraules, la nostra forma de percebre'l. Així, Els dits de l'intèrpret són pròdigs en enumeracions i repeticions, és a dir, en ritornellos lèxics i sintàctics, que suggereixen el mateix flux inacabable -sempre igual i sempre diferent- que la realitat representada. Aquestes recurrències presenten amb freqüència estructures anafòriques i polisindètiques, en les quals observem la influència dels psalms i, en general, de la prosa bíblica. En el poema significativament titulat "David" llegim el següent reguitzell de versos: "Sóc un bocí del cercle. / Sóc un tros del cercle. / Sóc una part del cercle. / Sóc un poc del cercle. / Sóc una mica del cercle. / Sóc una engruna del cercle. / Sóc una berla del cercle..." La preposició "i" es reitera en nombrosos poemes, com a lligam entre els versos: "I l'home nu ja no és un home nu. / I l'home té nom d'home. / I l'home nomena la ciutat. / I la ciutat té nom. / I l'home nomena els carrers. / I els carrers tenen nom..." D'altra banda, les composicions presenten una disposició textual molt dinàmica. Sovintegen els versos breus, de frases també breus, i juxtaposades. Això crea un efecte metrallant i continu, que connota la fluència punyent del temps. Però aquest caràcter esclatant i paratàctic es transforma també, sense solució de continuïtat, en versicles dilatats, laxes, en què la percepció del moment sembla remenar-se, fer-se més íntima i plàstica. En aquesta barreja del vers i del versicle, que sovint esdevé fragment en prosa, s'adverteix la influència d'un dels poetes recollits a les citacions que encapçalen el poemari: Sergio Gaspar i el seu esplèndid llibre Aben Razin , del qual s'extreu el següent vers, perfectament aplicable a la implacable realitat lingüística amb què Rodolfo del Hoyo pretén encerclar i reconduir l'evidència opressiva del temps: "Rodeado estoy de nombres: sólo mi nombre me rodea".

Però Els dits de l'intèrpret no és només un llibre sobre el temps, sinó un llibre sobre el temps del poeta. La reflexió que vehicula és també una reflexió sobre la identitat, sobre la dimensió existencial del jo poètic, que és l'autor, però que, com en tot bon llibre de poesia, pot ser qualsevol de nosaltres. En un poema de la secció "I qui ets tu, que no sóc tu?", se'ns diu: "L'instant és la mirada que m'absorbeix, / la mirada per on llisca la meva consciència / desfullada. // Jo sóc l'instant i no sóc jo". I un altre d'"Indicis" diu així: "Sóc més veus que dues, / sons al cercle de l'instant. / Però, qui és qui escriu?" Al bell mig de la voràgine, del terrabastall del tempus fugit , el jo poètic mira al seu voltant i descobreix el seu temps, o, més aviat, entén que no el pot copsar, que no el pot abastar, que no el pot comprendre. La més propera quotidianitat penetra aleshores en el llibre, sense que aquest perdi, emperò, la seva impassibilitat i la seva asèpsia. La secció "Ombres i paraules" recull, molt visiblement, aquest esguard immediat, i no és casual que dos poemes es titulin "Contemplació del món". Llegim, a més, poemes a la filla ("El tríptic d'Ariadna", "Malson infantil"), als amics ("Amics") i a la casa ("Confirmació del dubte"), ultra altres, al llarg de tot el llibre, en què la ciutat, present o recordada -una ciutat que podem identificar fàcilment amb Santa Coloma-, constitueix un referent constant: "I l'home nu retornà als dies llunyans, quan una màrfega d'oliveres i esbarzers teixia somnis d'infant en un carrer de pols al peu de la muntanya. // Les mares rentaven ombres que farcia el vent". Cal subratllar que aquests elements de l'entorn vivencial del poeta no perden, per ser-ho, la seva càrrega simbòlica: són símbols dissèmics, com ha assenyalat Carlos Bousoño i també Antonio Gamoneda, gràcies als quals podem referir-nos a, per exemple, "les estances del dubte" com a metàfora de la incertesa, però també com a habitació real, que inspira i es projecta en la imatge creada pel poeta.

En aquest context de lluita individual contra el temps, dues són les armes de què se serveix el poeta per enfrontar-se a la constància del seu transcurs, i del consegüent esvaïment del jo, que ha de culminar en la mort. La primera és la pervivència de la memòria, l'esforç indeclinable per descobrir la vida en cada bocí de record: "L'home que té nom d'home camina per la ciutat. / A cada pas, el record. / Dins de cada pedra, el batec de la pell. / Dins de cada cantonada, el batec de la pell". En Els dits de l'intèrpret abunden els carrers, les estàtues, els edificis, fins i tot una catedral: elements petris en què cualla el temps i que constitueixen un refugi contra la desaparició. Davant la descomposició del jo, i de tot, a què ens condemna la finitud -i que té en el llibre una magnífica plasmació, entre d'altres, en el poema "Data sense nom-, els poeta ha de cercar alguna unitat, alguna reconciliació, per bé que il·lusòria. I aquesta reconstrucció no pot provenir més que de la negació del temps: de l'instant etern, un concepte essencial en la poesia de Rodolfo del Hoyo, i també en la d'altres poetes, com José Hierro, la influència del qual és clara en el llibre que analitzem. En el seu article "Variaciones sobre el instante eterno. El tiempo en la obra poética de José Hierro" ( Perenquén , núm. 3, Fuerteventura, abril de 2003), Del Hoyo defineix aquest instant com "inmensidad de sentimiento que puede (...) derivar hacia una existencia plena en que las cosas no se ven, sino que se absorben, nos rodean como el aire, y el tiempo parece quieto, mientras el alma vibra". L'instant etern -el sant grial de la poesia, que ve perseguint tothom des d'Hesíode- és, doncs, un punt de sublimitat espiritual en què tenim la sensació que el temps no passa, és a dir, de substreure'ns-hi: de ser immortals. "Un plany de sang", llegim en "Res no és inútil", "allargà les ombres en el temps detingut, / arribà com una atzagaia a l'estança del dubte / on sóc cruïlla. // L'ésser humà no fou una passió inútil. / Res no és inútil / dins el cercle del temps. // I l'instant etern esborrà les ombres". Aquest instant etern, paradoxalment, no té temps, o, més ben dit, el té tot -present, passat i futur- aplegat en una realitat absoluta i subjectiva que l'anul·la. En l'article ja esmentat, Del Hoyo diu de Hierro: "Yuxtapone pasado, presente y futuro, a la vez que conjuga tiempo, acción y espacio, para salirse del tiempo, de la acción y del espacio en busca de una dimensión nueva: la dimensión interior del creador, que implica la suspensión de la temporalidad y la creación de un microcosmos particular que sustituye al mundo real". T. S. Eliot va escriure a "Burnt Norton", el primer dels seus Quatre Quartets : "El tiempo presente y el tiempo pasado / están quizá presentes los dos en el tiempo futuro / y el tiempo futuro contenido en el tiempo pasado. / Si todo tiempo es eternamente presente / todo tiempo es irredimible ( Poesías reunidas 1909/1962 , traducción de José Mª Valverde, Madrid, Alianza, 1993, 6ª edición). Rodolfo del Hoyo ha escrit: "En una mà duc el temps passat. En l'altra el temps present. // Així sóc. / Així avanço".

El temps defineix l'home, i el condemna. I també, és clar, defineix i condemna l'autor de Els dits de l'intèrpret . Sovint el poeta s'afirma: "jo sóc", en una nova expressió de ressonàncies bíbliques. I amb més freqüència encara afirma que les coses són: "Els meus ulls són les formes de la ciutat. / Els meus ulls són l'ombra de la pedra. / Els meus ulls són l'ombra del blau. / Els meus ulls són l'ombra del dubte..." Aquest metaforisme apodíctic és una forma adient de reflectir l'impacte del temps en la nostra fràgil condició humana: el temps ens crea i el temps ens destrueix. Igual que nosaltres creem i destruïm la realitat, en nomenar-la o silenciar-la. Inventem el món com el temps ens inventa. Passem pel món com el temps passa per nosaltres. Som el temps: escrivim i morim. L'instant etern no existeix: nosaltres el construïm.


Narrativa | Dossier | Poesía | Crítica - reseñas | Reflexión/debate | Entrevistas | Ensayo - arte | Corresponsalías