Invocacions: Entrevista al poeta Màrius Sampere

Pedro Luis Cano y Rodolfo del Hoyo

N

o és senzill resumir en una entrevista una de les biografies més intenses i profitoses de la literatura catalana però tractarem algun dels seus principales trets.

Paralelo Sur va tenir l'honor de compartir taula i conversació amb Màrius Sampere, un dels principals referents de la literatura catalana del segle XX.

Vostè va començar escrivint en castellà i cap a mitjans dels anys cinquanta adopta la llengua catalana com a vehicle expressiu. Quines van ser les motivacions i circumstàncies d’aquest canvi?

És cert. Escrivia articles en castellà, però en realitat, el català ha estat el meu autèntic vehicle d’expressió durant tota la meva vida. Vaig començar a escriure en català l’hivern de 1960. Vam fer un viatge per Escòcia en un cotxe de segona mà amb quants amics i allò va ser pitjor que l’Odissea. Vaig rebre recomanacions d’amics que em deien que hauria d’escriure en la meva llengua i al tornar vaig escriure un llibre que es va dir “Viatge amb automòbil” i ho vaig fer en català.
Abans m’havia presentat a premis en castellà com l’Adonaïs i vaig obtenir algun altre premi de poca importància, però aquesta va ser una trajectòria més aviat minsa.

De quina manera creu que pot haver influit a la seva obra els seus estudis musicals i la seva tasca com lletrista?

La música va ser molt important a la meva vida. Vaig col·laborar amb el grup Estrop (l’estrop és un estri de pesca ) i vaig escriure lletres i composar música durant els anys seixanta. Sóc un enamorat de la música, sobretot simfònica, i per això vaig estudiar música i tenia aficions musicals des de petit. Una de les meves principals vocacions juvenils va ser, precisament, la de compositor. Els meus estudis musicals, però, van ser posteriors. La Guerra va tallar el que podia haver estat una formació musical més acurada. Quan vaig arribar a l’edat adulta els meus estudis van coincidir amb el sorgiment del fenomen de la cançó catalana. Després de guanyar el Carles Riba es va formar un grup musical de Badalona amb el propòsit de fer la competència al que en aquell moment representava els Setze Jutges.

Vostè ha desmentit moltes vegades formar part de la tendència poètica anomenada “realisme social”. Creu que aquest clixé o encasellament ha pogut influir de forma negativa en el seu reconeixement?

Negativament no crec, però crec que hi havia una idea equivocada sobre la meva poesia. En aquells temps de Franquisme, entre el 1965 i el 1970, si no feies poesia anomenada “social” semblava que no fossis res. Això de la lírica pura i la metafísica era impossible, tot era antifranquista i social. Aquest encasellament va sorgir, probablement, perquè ja a “L’home i el límit” (que va guanyar el Premi Carles Riba el 1963) els poemes tractaven sobre temes de cert contingut social. D’aquí que se’m comencés a classificar com a representant de la poesia social, però sempre he objectat d’aquest clixé i he intentat evidenciar que aquesta definició no era correcte. I amb això no vull dir que fos negatiu per a mi. Simplement, la crítica em va situar en aquest moviment i jo he anat fent camí per tal de desdir-ho. A mesura que he anat publicant altres llibres he demostrat que la meva poesia no era exactament social i se m’han otorgat altres definicions com poeta metafísic. Des del meu punt de vista no hi ha una única escola. Cadascú es crea la seva.

Quin considera que és el tret principal de la seva obra, el més definitori?

Crec que un dels trets principals és el seu eclecticisme. No estic encasellat, tinc una assimilació d’allò que considero que és bo, és a dir, sóc permeable. No crec que ningú fagi una literatura pura, sinó que sempre hi ha una barreja d’influències. Jo mateix he llegit literatura i filosofia d’arreu del món -Descartes, Balmes- i crec que la meva poesia és el resultat de tot això. Sempre m’he preguntat sobre el sentit de la vida. Si hagués de posar-me un títol segurament seria el de neorrealista. He begut de fonts neorrealistes i neoexistencialistes- Benn- però m’identifico més amb la frase que vaig sentir l’altre dia, és del meu editor, “no m’agraden els poetes, m’agraden els poemes...alguns poemes”. Crec que és una definició molt acurada, m´agraden per sobre de tot les obres, no les escoles.

Estaria d’acord amb l’afirmació que diu que sempre s’escriu un mateix poema, un poema sense final...

Penso que hi ha dues interpretacions; la Història del Món - només n’hi ha una, la que compartim tots- i després trobem les històries personals, la teva, mai et pots desprendre d’aquesta història. En certa manera, amb la poesia vas escrivint la teva autobiografia que es va modificant a mesura que avança la teva vida. Existeix un llibre únic -la vida- és cert, però té diferents capítols. Fa poc em van publicar una antologia i tot cau en un eix lògic que sóc jo. Un poema mai no desmenteix un altre i segons la meva forma de pensar, la contradicció és positiva, m’agrada, el canvi no és una incomoditat, tot és part meva, de les meves reaccions quotidianes. M’agrada que cada poema tingui el seu sentit, que es pugui llegir per sí mateix.

Es parla moltes vegades, a nivell crític i editorial, de la importància de la unitat del llibre de poesia. Realment és tan important o és més rellevant la unitat en l’obra del poeta?

No crec que jo sigui representatiu d’això. L’estructura del llibre depèn de mi, no em plantejo mai una estructura prèvia del llibre. La vida, com un llibre, té diferents moments, no es pot tancar en un concepte, és un treball didàctic no matemàtic o filosòfic.

Ha tingut referents clars o la seva obra és fruit del seu component eclèctic?

Et posaré un exemple: el meu avi era català però llegia poesia en castellà, li agradaven els romàntics, Bécquer, Rosalía, Espronceda i com a reacció, els meus pares (ja d’una altra generació) eren més aviat d’autors catalans com Carner, Carles Riba, López Picó... Jo crec que sóc fruit d’aquesta barreja, m’agradaven tots -els castellans i els catalans- i els vaig llegir a tots. A mesura que han anat passant els anys, aquests autors m’han deixat d’interessar, bé, em poden interessar només com un record, com una vivència passada. Puc dir que en la meva formació m’ha interessat molt més la literatura i la poesia estrangera; Beckett, Benn, Allen Ginsberg, T.S. Elliot, etç.

Es considera un poeta contracorrent? Un escriptor fora dels moviments contemporanis?

No tots som absolutament purs, tampoc ho són aquells que es consideren protegits per un moviment. Jo m’he fet a mi mateix i em considero fidel a mi mateix. Crec que pots agafar un poema meu i dir que no s’assembla de res en l’anterior i això crec que és absolutament positiu. De totes formes considero que sempre estic buscant, tot el que no sigui buscar és conformisme, repetició, buit...

Segons una estadística a Espanya hi ha 70.000 persones que escriuen poesia amb una certa freqüència, però només hi ha uns 7.000 o 8.000 veritables lectors de llibres de poesia. Quina explicació pot tenir aquest fet paradoxal?

Hi ha un fenomen social i institucional que fa que el poeta estigui ben considerat, però econòmicament, el fet poètic no és productiu. Jo he fet moltes vegades de jurat en premis literaris en que de vegades es presenten cent, tres-cents o cinc-cents poemaris i tinc la meva conclusió d’aixó: possiblement hi ha moltes persones que es fan dir poetes però que en realitat fan molt poca poesia. Es busca una consideració, un estatus que es dóna per suposat que té el que es fa dir poeta, però interès per la poesia -i les xifres així ho diuen- n’hi ha ben poc...

Potser l’interès que té el poeta moltes vegades no va més enllà de la seva propia poesia...

Exacte, ho fan pel seu ego, pel fet de tenir un llibre a les seves mans on estigui el seu nom imprès, i moltes vegades pensen que la via més ràpida, mès econòmica en esforç, és la poesia. Una novel·la dolenta costa més esforç que un recull de versos... Es vol arribar a tot sense pagar el preu de l’esforç, es vol l’èxit inmediat sense treball. Hi ha un component egòlatra molt fort en l’home, en l’artista...De totes formes sóc optimista, hi ha molts poetes, és cert, però també hi ha molta qualitat.

Una pregunta indiscreta: quin o quins llibres està llegint? Alguna recomanació?

Últimament he de reconèixer que només estic llegint el diari i poesia dels poetes que m’envien les seves obres, tant perquè els aconselli com per un judici més crític. De vegades, degut a que també formo part de jurats, tinc que llegir caixes senceres d’escrits. Recomanacions... no voldria ferir a ningú, poetes que m’agradin n´hi ha... tornant al debat obra-autor m’agrada més parlar d’obres, de poemes que no d’autors.

Biobibliografía

Màrius Sampere (Barcelona, 1928)

Entre 1939 i 1949 sorgeixen les seves primeres temptatives en castellà que alterna amb el treball en un estudi fotogràfic de Badalona. Des de la publicació de “Viatge amb automòbil” el 1961 comença una carrera literària de gran èxit dins la literatura catalana. El 1963 guanya el premi Carles Riba amb “L´home i el límit” i el 1972 és nombrat Mestre del Gai Saber, aquell mateix any guanya la Flor Natural de Zurich i la Viola de Brussel·les. El 1974 guanya el premi President Macià amb Poemes Il.lícits al que seguiran altres como el Ribas i Carreras amb Poemes de baixa freqüència (1975), el Jordi de Sant Jordi per Samsara (1982) i el Miquel de Palol de 1984 per El llibre de les inauguracions.

Des de 1980 la seva dedicació literària esdevé més professional i fructífera guanyant algun dels guardons més importants de poesia en literatura catalana. Durant els anys següents rep el premi Institució de les Lletres Catalanes per “Demiúrgia” (1996), el premi Crítica Serra d´Or per “Subllum” (2000) i el premi Ciutat de Barcelona i Nacional de Literatura de la Generalitat per “Les inminències” (2002). Les seves últimes publicacions són “Jerarquies” (premi Internacional Laureà Mela 2003) i “Iconografia” (La Garúa Edicions, 2004).

Ha col.laborat també en antologies com “Dotze sentits”, “Poesia catalana d´avui” (en format cd-rom dirigit per Xavier Berenguer i Jaume Subirana, 1996) “Veintiún poetas catalanes para el siglo XXI”, de José Agustín Goytisolo (1996) i “Antología de poetes catalans. Un mil.leni de Literatur”a (Círculo de Lectores, 1998)

L’autor ha desmentit amb assiduïtat la seva vinculació a una poètica classificada com “realisme social” i prefereix incidir en una postura eclèctica en la que confluèixen poetes estrangers com Elliot, Prevert o Quasimodo o la batuta de Gabriel Ferrater en els seus inicis.

Comentaris sobre la poesia de Màrius Sampere

“...Màrius Sampere conèix la llengua catalana i la treballa tibant-la com un arc, sense concessions de cap mena de deliqüescència rimaire. Ha fet a més, un llarg aprenentatge de discreció en la vida intensament viscuda d´un artista autodidacte... la poesia de Sampere és, sobretot, invocació. El poeta escriu il.luminat, embriagat, des del centre d´un secret que ell mateix no acaba de copsar però que transporta i cosifica...”

”Jaume Subirana: “Invocació del mitjancer. Sobre la poesia de Màrius Sampere” Dins: “Si no fos en secret” Barcelona: Proa, 1999

Narrativa | Dossier | Poesía | Crítica - reseñas | Reflexión/debate | Entrevistas | Ensayo - arte | Corresponsalías