El llibre d'hores: desembre

Gemma Gorga

El llibre d'hores: desembre

E

s de la finestra observo la plaça: als plàtans
els queden quatre fulles exhaustes que no
es decideixen a emprendre el darrer vol. Quatre
són també els dies que pengen del calendari,
a punt per caure quan ningú no miri. Tot
acaba desprenent-se i retornant a terra
amb la freda ventada de l'estació
desfavorable. El procés és lent, gairebé
imperceptible. Cal estar-se nits senceres
acostumant la mirada a la quietud
abans d'advertir com la vida perd els pètals,
perd els dies, perd l'oxigen, perd els ocells,
perd els cossos, perd les respostes. També els morts
celebren el Nadal, asseguts al voltant
de les joguines. Rere la finestra penso
en ells, que és una manera de pensar en mi.
I la vida perd les fulles, indiferent
a tot, com un immens arbre caducifoli.

Pacte nocturn

Seria convenient no insistir
en el dolor. Fem, doncs, un petit plec
a l'angle superior de les nostres
paraules i provem de tancar els ulls
fins demà. Dormim, nedem, travessem
la foscor que ens pressiona les cames
com fang. I demà tornarem a obrir-nos
com s'obren els llibres. I buscarem
la pàgina exacta per on ens vam
doblegar, i podrem seguir fent-nos mal
un altre matí, com el ganivet
que separa els mil estrats de la llum:
hi passa a frec, però no en raja sang.

Primavera

A l'ombra de l'eucaliptus, les paraules
se'ns tornen blaves, com si un zèfir molt suau
les desprengués d'un quadre de Botticelli.
Primavera és quan la terra ha fet la volta
al sol, quan el calendari ha fet la volta
al cor, quan l'espectre dels colors ha fet
el gir complet de la ruleta i caiem
novament en la casella de la llum.

Piazza san Polo

Vaig menjar de les teves mans el pa
tendre de l'amor. Saltaven al sol
els pardals com petites alegries
inesperades -pa de romaní,
pa d'olives, coca de nous i orenga,
tot acabat de treure d'algun forn
molt íntim-. Després vaig quedar-me sense
una barana on recolzar l'esquena
o el llapis, adolorits d'estar sempre
drets. Es va fer fosc, van caure les hores
com si els haguessin arrencat les ales,
a plom. Lliscaven les ombres, humides
com góndoles, i a totes les botigues
ens deien que era massa tard, que no
tenien pa, que demà tampoc no
tindrien pa, pa de romaní, pa
d'olives, pa de nous i orenga, pa
nostre de cada dia -qui ens el dóna?

Narrativa | Dossier | Poesía | Crítica - reseñas | Reflexión/debate | Entrevistas | Ensayo - arte | Corresponsalías